Ja tenim Estatut. Evidentment, no he afirmat res que no sàpiga ja tothom, però la manca d’activitat al meu blog durant els últims dies es deu a l’excés d’activitat en altres camps de la meva vida.
Deixant de banda la distribució del meu temps, podem afirmar que Catalunya ha guanyat, malgrat el que diguin les males llengües. Els que han dit que no, són els que són i els que no van anar a les urnes mai sabrem què haguessin votat. El fet, la realitat, és que Catalunya té nou Estatut d’Autonomia perquè així ho han decidit els que van voler formar part d’aquest moment històric.
La baixa participació ens ha de fer reflexionar sobre l’estat de la democràcia i el desencís de la ciutadania. Ja fa temps que molts auguren l’anomenada i temuda crisi de la democràcia. Hi ha qui diu que l’electorat castiga a les forces polítiques amb l’abstencionisme i d’altres parlen d’una societat apolítica i cada vegada amb menys interès.
D’altra banda, Pasqual Maragall ha anunciat que no es presentarà a les properes eleccions i estem a l’espera de la proclamació oficial del nou candidat. El nom de Montilla ha sonat i ressonat durant les darreres setmanes i ara ja podem parlar de manera no oficial però sí oficiosa del proper candidat a la presidència de la Generalitat, José Montilla. Pasqual Maragall passarà a la història per nombroses raons i una d’elles és que el recordarem com el President del nou Estatut d’Autonomia. Montilla representarà el canvi, l’aire fresc. Un canvi no exempt de polèmiques i d’estereotips que els socialistes haurem de vèncer durant els propers mesos i la campanya electoral que s’apropa.
Tot aquest moviment, i davant l’efervescència de la vida política actual, em fa reflexionar sobre el paper dels joves a l’hora de prendre decisions polítiques i determinar el futur del país. A més del sol, la platja i la ressaca del diumenge, ens hauríem de preguntar per què molts joves van escollir no prendre part en l’aprovació del seu Estatut. Per als joves, l’Estatut del 79 no era nostre ni identificava el temps en que vivim. En canvi, amb l’Estaut del 2006 se’ns ha donat l’oportunitat d’opinar, oportunitat que molts han deixat passar de llarg.
Des de la Joventut Socialista, el que potser ens ha mancat és la capacitat de moure als joves, de convèncer, en definitiva, ens ha mancat iniciativa i originalitat. Des de l’autocrítica constructiva, considero que és necessària la renovació i la revitalització de l’organització.
No puc deixar de sentir certa sensació de desencís. Potser sigui idealisme o una utopia, però, la realitat és prou clara. Per fortuna, tenim socialisme. I, també per fortuna, hi ha grans persones que treballen per al socialisme des dels seus despatxos i des dels hemicicles. Però no hi ha esperit de lluita, manquen ganes de canviar el món, manca aquell aire revolucionari que ens correspon a nosaltres, els joves. Falta autocrítica i falta valentia.
Hauríem de sortir més sovint al carrer, a conviure i a lluitar per tot allò que creiem que és just. Hauríem d’estar clamant per un habitatge i un treball dignes, per la pau, pels drets humans i per totes aquelles idees socialistes que suposadament són la nostra bandera.
Hauríem de ser més atrevits, de demostrar als ciutadans i ciutadanes que la generació que ve està compromesa amb els seus ideals i que no som vàndals que embruten els carrers fent “botellón”. Però sovint perdem el temps. Molts de nosaltres vam començar a militar justament per aquestes ganes de canviar el món i sovint se’ns oblida mentre ens perdem en un mar de càrrecs orgànics que ens apropin una mica més a aquells despatxos de d’on es mou el món. No qüestiono ni condemno l’ambició ni els motius que mouen a cadascú ni tampoc als que ocupen els despatxos, però nosaltres hauríem de ser molt més que això. Som més que joves competitius, som més que una imatge de campanya, som el present i som el futur i no fem prou ús del nostre poder com a col·lectiu, com a ciutadans de ple dret, com a votants i com a força del futur.
De vegades ens limitem a existir, a muntar xerrades i festes per a nosaltres mateixos. No fem vibrar a ningú ni vibrem nosaltres mateixos. Ens manca carrer, escàndol. I no cal confondre’s amb vandalisme ni incivisme.
Des d’aquesta autocrítica constructiva, hauríem de reflexionar sobre el nostre paper a la societat.
Deixant de banda la distribució del meu temps, podem afirmar que Catalunya ha guanyat, malgrat el que diguin les males llengües. Els que han dit que no, són els que són i els que no van anar a les urnes mai sabrem què haguessin votat. El fet, la realitat, és que Catalunya té nou Estatut d’Autonomia perquè així ho han decidit els que van voler formar part d’aquest moment històric.
La baixa participació ens ha de fer reflexionar sobre l’estat de la democràcia i el desencís de la ciutadania. Ja fa temps que molts auguren l’anomenada i temuda crisi de la democràcia. Hi ha qui diu que l’electorat castiga a les forces polítiques amb l’abstencionisme i d’altres parlen d’una societat apolítica i cada vegada amb menys interès.
D’altra banda, Pasqual Maragall ha anunciat que no es presentarà a les properes eleccions i estem a l’espera de la proclamació oficial del nou candidat. El nom de Montilla ha sonat i ressonat durant les darreres setmanes i ara ja podem parlar de manera no oficial però sí oficiosa del proper candidat a la presidència de la Generalitat, José Montilla. Pasqual Maragall passarà a la història per nombroses raons i una d’elles és que el recordarem com el President del nou Estatut d’Autonomia. Montilla representarà el canvi, l’aire fresc. Un canvi no exempt de polèmiques i d’estereotips que els socialistes haurem de vèncer durant els propers mesos i la campanya electoral que s’apropa.
Tot aquest moviment, i davant l’efervescència de la vida política actual, em fa reflexionar sobre el paper dels joves a l’hora de prendre decisions polítiques i determinar el futur del país. A més del sol, la platja i la ressaca del diumenge, ens hauríem de preguntar per què molts joves van escollir no prendre part en l’aprovació del seu Estatut. Per als joves, l’Estatut del 79 no era nostre ni identificava el temps en que vivim. En canvi, amb l’Estaut del 2006 se’ns ha donat l’oportunitat d’opinar, oportunitat que molts han deixat passar de llarg.
Des de la Joventut Socialista, el que potser ens ha mancat és la capacitat de moure als joves, de convèncer, en definitiva, ens ha mancat iniciativa i originalitat. Des de l’autocrítica constructiva, considero que és necessària la renovació i la revitalització de l’organització.
No puc deixar de sentir certa sensació de desencís. Potser sigui idealisme o una utopia, però, la realitat és prou clara. Per fortuna, tenim socialisme. I, també per fortuna, hi ha grans persones que treballen per al socialisme des dels seus despatxos i des dels hemicicles. Però no hi ha esperit de lluita, manquen ganes de canviar el món, manca aquell aire revolucionari que ens correspon a nosaltres, els joves. Falta autocrítica i falta valentia.
Hauríem de sortir més sovint al carrer, a conviure i a lluitar per tot allò que creiem que és just. Hauríem d’estar clamant per un habitatge i un treball dignes, per la pau, pels drets humans i per totes aquelles idees socialistes que suposadament són la nostra bandera.
Hauríem de ser més atrevits, de demostrar als ciutadans i ciutadanes que la generació que ve està compromesa amb els seus ideals i que no som vàndals que embruten els carrers fent “botellón”. Però sovint perdem el temps. Molts de nosaltres vam començar a militar justament per aquestes ganes de canviar el món i sovint se’ns oblida mentre ens perdem en un mar de càrrecs orgànics que ens apropin una mica més a aquells despatxos de d’on es mou el món. No qüestiono ni condemno l’ambició ni els motius que mouen a cadascú ni tampoc als que ocupen els despatxos, però nosaltres hauríem de ser molt més que això. Som més que joves competitius, som més que una imatge de campanya, som el present i som el futur i no fem prou ús del nostre poder com a col·lectiu, com a ciutadans de ple dret, com a votants i com a força del futur.
De vegades ens limitem a existir, a muntar xerrades i festes per a nosaltres mateixos. No fem vibrar a ningú ni vibrem nosaltres mateixos. Ens manca carrer, escàndol. I no cal confondre’s amb vandalisme ni incivisme.
Des d’aquesta autocrítica constructiva, hauríem de reflexionar sobre el nostre paper a la societat.
