Què està passant a les nostres escoles? Casos de bullying, suïcidis o intents de suïcidi per part de menors, gradacions d'imatges violentes de companys, indigents... De vegades sembla que tot això és nou, que acaba de començar i que ens enganxa per sorpresa. D'altres pensem que sempre ha passat i que sempre passarà, és només que, en l'era de les telecomunicacions, tot circula més ràpid i més lluny. Però realment el que indica tota aquesta successió de fets violents entre els nostres nens és que el present és buit de valors i que el futur és perillós. Un nen que veu com el seu pare apallissa i insulta la seva mare, un nen que registra amb el seu mòbil les continues humiliacions vers un company, un nen capaç de cremar a un altre ésser humà, és un nen? Com es desenvoluparà la seva personalitat? Com esdevindrà un adult?
Els nens són cruels, solem dir. Sí, ho són, ho són per mera manca de consciència i per manca de maduresa, però es tracta d'una crueltat dins uns límits, una crueltat que no marca la vida a ningú, són criaturades i enrabiades que amb el temps s'obliden.
No crec que els fets que es reflecteixen últimament a les pàgines dels diaris siguin conseqüència de la crueltat infantil, sinó que és tracta d'alguna cosa més greu, d'un problema en el qual les responsabilitats estan prou repartides.
Podria culpar als pares per no ser mai a casa; a la televisió per mostrar violència gratuïta hora rere hora; a les noves tecnologies per posar a l'abast dels nens tot allò que encara no els convé i més; a les escoles per manca d'autoritat; altre cop als pares per, moltes vegades, desautoritzar els professors davant els seus fills... i així podríem continuar dibuixant aquest peix que es mossega la cua.
La veritat és que la solució ni és clara ni fàcil, però, com sempre convido a reflexionar.
Ara fa uns 8 anys, vaig viure en primera persona això que ara anomenen bullying. Encara no m'acostumo, i em sembla que mai ho faré, a anomenar-ho així. Jo vaig patir bullying, em sona irreal i buit de contingut, res a veure amb els sentiments que em desperta recordar aquells anys.
Explicar-ho és la meva teràpia personal, ja que d'altres que n'he provat no funcionen o són massa cares. Però ara sé que les teràpies ajuden a superar i racionalitzar els traumes, però no hi ha fórmula matemàtica per oblidar.
Com oblidar l'infern d'aixecar-se cada matí per rebre insults, humiliacions i cops. Com afrontar la soledat i com ofegar la impotència de veure que els valors que t'han inculcat a tu no són útils amb aquells que no els tenen. Van ser anys de pànic i vergonya i anys en els quals la meva autoestima em va abandonar. de la mateixa manera que una anorèxica és mira al mirall i sempre es veu grassa, jo em mirava al mirall i veia la imatge patètica que altres havien creat de mi. Afortunadament, vaig ser prou forta per lluitar i demostrar qui era realment, però hi ha persones que no ho aconsegueixen. Malgrat tot, les seqüeles que provoca passar per aquesta situació i que ara descriuen psicòlegs i experts són certes. Inseguretat, por a les multituds, una mena de mania persecutòria que et fa pensar que els altres sempre pensaran malament de tu, paranoia... El sistema nerviós queda ressentit i les diverses depressions i crisis d'angoixa que vaig patir sempre tornen - encara que en menor mesura- en situacions problemàtiques. Tinc una por extrema a les discussions i sempre tinc la sensació que desencadenaran en un complot contra mi. i les persones que em van fer tot això no eren gens infantils. la pregunta és, si jo sabia que fer una cosa així estava malament, per què no ho sabien ells?
Tot això viu amb mi, però afortunadament ja no és cada dia. Poc a poc i amb molta força de voluntat vaig superant l'infern que vaig viure i fins i tot n'estic orgullosa d'haver-me'n sortit i de ser qui soc. Però em pregunto què hagués passat si la meva personalitat hagués estat una altra, més dèbil, i si no hagués tingut el recolzament de la meva família i d'algunes persones que m'envoltaven.
Ara em consola saber que els qui ho pateixen no és tan sols i que ho poden denunciar. Quan jo ho vaig patir no tenia nom i, com no tenia nom, no era res. És com la teoria lingüística que diu que tot allò que no té nom no existeix.
Això no és una lliçó de victimisme, és només un exemple de que hi ha coses que no haurien de tenir nom i, també, que tots podem lluitar contra les injustícies i sortir-ne’n victoriosos.
Els nens són cruels, solem dir. Sí, ho són, ho són per mera manca de consciència i per manca de maduresa, però es tracta d'una crueltat dins uns límits, una crueltat que no marca la vida a ningú, són criaturades i enrabiades que amb el temps s'obliden.
No crec que els fets que es reflecteixen últimament a les pàgines dels diaris siguin conseqüència de la crueltat infantil, sinó que és tracta d'alguna cosa més greu, d'un problema en el qual les responsabilitats estan prou repartides.
Podria culpar als pares per no ser mai a casa; a la televisió per mostrar violència gratuïta hora rere hora; a les noves tecnologies per posar a l'abast dels nens tot allò que encara no els convé i més; a les escoles per manca d'autoritat; altre cop als pares per, moltes vegades, desautoritzar els professors davant els seus fills... i així podríem continuar dibuixant aquest peix que es mossega la cua.
La veritat és que la solució ni és clara ni fàcil, però, com sempre convido a reflexionar.
Ara fa uns 8 anys, vaig viure en primera persona això que ara anomenen bullying. Encara no m'acostumo, i em sembla que mai ho faré, a anomenar-ho així. Jo vaig patir bullying, em sona irreal i buit de contingut, res a veure amb els sentiments que em desperta recordar aquells anys.
Explicar-ho és la meva teràpia personal, ja que d'altres que n'he provat no funcionen o són massa cares. Però ara sé que les teràpies ajuden a superar i racionalitzar els traumes, però no hi ha fórmula matemàtica per oblidar.
Com oblidar l'infern d'aixecar-se cada matí per rebre insults, humiliacions i cops. Com afrontar la soledat i com ofegar la impotència de veure que els valors que t'han inculcat a tu no són útils amb aquells que no els tenen. Van ser anys de pànic i vergonya i anys en els quals la meva autoestima em va abandonar. de la mateixa manera que una anorèxica és mira al mirall i sempre es veu grassa, jo em mirava al mirall i veia la imatge patètica que altres havien creat de mi. Afortunadament, vaig ser prou forta per lluitar i demostrar qui era realment, però hi ha persones que no ho aconsegueixen. Malgrat tot, les seqüeles que provoca passar per aquesta situació i que ara descriuen psicòlegs i experts són certes. Inseguretat, por a les multituds, una mena de mania persecutòria que et fa pensar que els altres sempre pensaran malament de tu, paranoia... El sistema nerviós queda ressentit i les diverses depressions i crisis d'angoixa que vaig patir sempre tornen - encara que en menor mesura- en situacions problemàtiques. Tinc una por extrema a les discussions i sempre tinc la sensació que desencadenaran en un complot contra mi. i les persones que em van fer tot això no eren gens infantils. la pregunta és, si jo sabia que fer una cosa així estava malament, per què no ho sabien ells?
Tot això viu amb mi, però afortunadament ja no és cada dia. Poc a poc i amb molta força de voluntat vaig superant l'infern que vaig viure i fins i tot n'estic orgullosa d'haver-me'n sortit i de ser qui soc. Però em pregunto què hagués passat si la meva personalitat hagués estat una altra, més dèbil, i si no hagués tingut el recolzament de la meva família i d'algunes persones que m'envoltaven.
Ara em consola saber que els qui ho pateixen no és tan sols i que ho poden denunciar. Quan jo ho vaig patir no tenia nom i, com no tenia nom, no era res. És com la teoria lingüística que diu que tot allò que no té nom no existeix.
Això no és una lliçó de victimisme, és només un exemple de que hi ha coses que no haurien de tenir nom i, també, que tots podem lluitar contra les injustícies i sortir-ne’n victoriosos.
Per a en Jokin, que no va trobar aquesta força per lluitar i que va donar la seva vida per posar nom a la desgràcia.
