Les dues cares de l'estiu

Després d'aquest període d'inactivitat a la xarxa sembla que tothom comença a posar-se en marxa tímidament. Les vacances arriben al seu final i tots comencem a despertar del somni. Després de passar uns dies a Andalusia, torno a la feina i trobo un Parlament desert i en obres. Malgrat que la vida política no s'ha desactivat del tot a causa de la proximitat de les autonòmiques, aquí al Parlament regna el silenci, els passadissos buits i els telèfons muts.
Ha estat un agost complicat. L'operació sortida es va veure truncada per la vaga dels treballadors de l'aeroport del Prat, Galícia (terra estimada) es crema i el foc destrueix paratges d'una bellesa indescriptible, centenars d'immigrants arriben a les costes canàries moguts per la desesperació i a la recerca d'un món millor, el Líban es converteix en runes i pedres que amaguen els cossos dels innocents víctimes d'una massacre incontrolada, moren 6 persones i 36 en resulten ferides en un descarrilament de tren a Palència, 169 persones moren en estavellar-se un avió a Ucraïna, la temporalitat i la discriminació salarial dels joves va en augment....

Mentre el món s'ensorra, milers de turistes prenem el sol a la platja, degustant unes tapes i unes cerveses, intentant oblidar la cara amarga de la vida i sabent que en uns dies tornarem a la vida real (uns més que altres). L'ocupació és del 100%, els aeroports i les carreteres són plens de turistes, als restaurants i bars "fan l'agost", l’esbarjo regna a les zones turístiques i les ciutats són buides.
No es tracta d'una crítica al turisme o les vacances, són, tan sols, les dues cares de la vida, de l'estiu per a uns i per a d'altres. Mentre nosaltres gaudim d'uns dies de descans merescut i ben guanyat durant la resta de l'any, les llàgrimes d'una mare al Líban recorden el seu fill, els ulls d'un senegalès que acaba d'arribar a Barcelona miren amb incredulitat la terra promesa i el fum que queda a Galícia no deixa a la seva gent veure els últims raig de sol que ens regala l'estiu.