Un globus, l'alzheimer i el socialisme català

Tinc un record: jo era una nena petita amb un globus vermell del PSC al Parc de la Ciutadella, a Barcelona. M’agradava un senyor al que anomenava Maragallet. Sí, el català de l’any, el socialista de la meva vida. Ningú pot negar que la seva trajectòria és admirable, ningú pot negar que Barcelona no seria la Barcelona que és avui sense Pasqual Maragall. Ara, la notícia de la seva malaltia m’entristeix profundament. M‘espanta que un home amb la seva lucidesa pugui perdre allò que el fa singular, únic. La meva àvia va morir anul·lada per l’Alzheimer i no puc evitar trobar punts de connexió entre la meva infantesa i Maragall. El socialisme català deu molt a Maragall i la seva aportació ha estat vital per al que avui dia és Catalunya. El dia que em va adreçar un educat “bon dia” al creuar-nos a les escales del carrer Nicaragua em va embargar un sentiment d’emoció i records de la infantesa. Aquell senyor al que jo anomenava Maragallet, al que admirava essent tan sols una nena, l’alcalde de Jocs Olímpics, és l’home que m’ha emocionat ahir a la nit amb la seva valentia i els seus records. Un polític proper al que li costa aixecar-se als matins, encara que sigui a casa d’una família desconeguda, descobrint en primera persona com viu la gent de la seva ciutat.
Però en Pasqual no és l’únic Maragall que admiro. Vaig tenir l’oportunitat de treballar per al seu germà, Ernest Maragall,durant la campanya electoral de les passades eleccions autonòmiques i, si l’hagués de definir amb una paraula, diria que és un Senyor. Una persona propera, implicada, treballadora i excepcional. Diria que he conegut de primera mà el savoir fair dels Maragall.
Carme Chacón va dir que ella era la “nena de Felipe González”, jo, pels meus records, he estat la nena de Pasqual Maragall.